La victòria diària

Què? Com ho tenim, això? Patint pels resultats? Es fa feixuga la setmana, oi? Així estem: maldant per tirar endavant amb el cervell liquat per culpa de les cabòries dels tertulians. Com pot ser això? Com pot ser que ens preocupi el ball de xifres? Com és que la simple aritmètica electoral us deixa estabornits?

A mi no em passa. Ja no. Acostumava a preocupar-me d'aquestes coses, a fer números i a llegir sondejos per saber de quin mal havíem de morir. Però fa temps que no ho faig. Sabeu per què? Doncs perquè no m'importen un cul els problemes dels polítics, vet-ho aquí.

Tan cardats estem que dipositem les nostres tristes esperances en un paperot dins un sobre, com si això hagués de canviar alguna cosa. S'ha acabat el bipartidisme, bramen uns. Mariano ha de dimitir immediatament, diu un altre. Paraules que s'evaporen en l'èter. El recompte, la teoria, el pactisme, el tret diferencial, la possibilitat d'una aliança a quatre, el congrés obert, la investidura. De què m'esteu parlant? Com m'afecta tota aquesta xerrameca? Doneu-me dades concretes i us diré si mereixen que ens aixequem de la cadira i sortim al carrer a apedregar algú. Digueu-me que us fa falta el meu vot perquè no desnonin una iaia i allà em tindreu. Però la metàfora del sufragi ja no em fa ballar el cap.

Sabeu? El meu objectiu pel dia d'avui és arribar viu a les nou del vespre per poder dir bona nit als meus fills i beure'm una cervesa al pati. La realitat, si te la mires de prop, és tan puta que hauríem de donar gràcies a Déu o a l'Estat per permetre'ns tenir aigua calenta a casa. Jo ho faig cada dia quan m'estic dutxant. Acabar el dia sense que una gota de pipí ens esquitxi la roba interior és ja un èxit. Ens podem donar per satisfets. Cada patètica jornada que superem és una victòria. Efímera, però victòria al cap i a la fi.

  • Comparteix