Paciència rima amb independència. I n’hem de tenir, n’hem de tenir molta, encara que de vegades costi déu i ajuda, encara que de tant en tant ho voldríem tot, ara, aquí. No hi ha marxa enrere, l’estat propi arribarà perquè no hi haurà més remei.

El pas feixuc del procés condueix inexorablement cap a la independència, però de moment encara som pocs. Sí, som majoria (cap discussió en aquest sentit) però no una majoria prou contundent per poder fer front a la bogeria d’una Espanya plena de tics arnats.

Espanya farà el que calgui per aturar-nos, però li falta (molt) l’habilitat de seduir. No ho ha fet mai i no ho farà ara. Com a única resposta davant de la voluntat de bona part dels catalans, només utilitzarà el fuet. No pas el de Vic, sinó un fuet en forma d’asfíxia econòmica, de persecució judicial, de criminalització constant, d’insults i calúmnies. La negació com a única eina només condueix a petites victòries però mai, mai, mai, a convèncer ningú. Els convençuts, doncs, continuaran anhelant l’estat propi, i els que encara no ho estan, els que no són unionistes fins al moll de l’os (que n’hi ha, i molts), aniran posicionant-se a poc a poc. I els volem al nostre costat. I ens hi tindran quan el rebuig i el menyspreu espanyol vagi en augment.

Les eleccions del desembre i les posteriors negociacions apunten cap aquí. Les coalicions que anaven amb Podem han estat les primeres a rebre. És lleig (i poc ètic, i poc estètic) que durant la campanya, En Comú Podem i Compromís donessin per fet que tindrien grup propi quan sabien que no dependria d’ells, d’acord, però segurament s’ho deurien creure (no hi ha mans per tants lliris!). I ara, de sobte, pataplaf, la porta als morros.

Els de la porta als morros són els mateixos que defensaven un referèndum pactat, perquè somiejaven que, potser, qui sap, a la millor, tal volta, el PSOE s’avindria a convocar-lo a canvi d’un pacte de govern. Doncs bé, al final, oh, sorpresa, res de res. Parlem del que sigui, però un referèndum, ni en somnis. La indivisibilitat de l’imperi no es toca.

I només amb això els votants del colauisme passaran a ser independentistes? Ben segur que no. Però hi ajudarà, malgrat que per lligams emocionals i/o familiars, molts d’ells se senten propers a Espanya, i fantasiegen sovint en un estat plurinacional, plurifederal, plurilingüe o ploricó.

Critiquem Espanya per la seva incapacitat de seducció, pel fuet en contra del somriure, doncs bé, no fem el mateix. Tenim al davant el millor exemple del que no cal fer. Agraïm-los-hi i anem a la nostra. Al final de la legislatura la idea és que hi haurà una proposta de Constitució catalana sobre la taula. Fem que sigui una constitució atractiva. Fem que sigui moderna. Deixem enrere els corcs d’un estat amb tuf franquista i fem-ne un que estigui prop de la gent. Un estat que impedeixi que sempre siguin els mateixos qui moguin els fils dels putxinel·lis, un estat que es cregui que la cultura el farà millor, un estat que no condemni ningú a l’ostracisme infinit si no ha nascut entre els escollits.

En Comú Podem no tindrà grup propi, però nosaltres els podem oferir camí propi. I per fer-ho, mentre ens escandalitzem de les portes giratòries que segur que trobarà el camaleó Duran i Lleida, ens caldrà la paciència de dos milions de Jobs junts i l’astúcia de Gary Lineker dins de l’àrea. Rematem al moment just.

  • Comparteix