Avui torno a Londres. Just fa dos anys també agafava un vol cap a la capital d’Anglaterra però per unes circumstàncies molt diferents. Sóc d’aquelles que no saben estar dos dies a casa sense fer res. Feia un any i mig que havia acabat la universitat i col·laborava en diferents mitjans. Com que tots em garantien el lloc, vaig decidir anar a fer d’au-pair. La intenció era quedar-m’hi mig any. Al final però, ni dos mesos.

D’anglès en vaig aprendre molt poc, perquè la família mai va voler una au-pair, volia una serventa a preu més econòmic que unes calces del Primark. Mai abans –i puc assegurar que mai després– un acord firmat haurà sigut tant paper mullat. Les suposades sis hores diàries que treballava es convertien en una mitjana de vuit, i amb tretze hores cada cop que la nena tenia vacances de l’escola. Això no hagués suposat un problema si aquest hagués estat el mal major. 

“Les espanyoles només serviu per rentar lavabos”, li van dir a una amiga meva. Aquesta és la concepció que, malauradament, una part dels anglesos té de nosaltres. Ells són millors, ens miren per sobre l’espatlla. Es veu que jo no servia ni per això. Però que voleu que us digui, si m’ho diu la meva àvia, m’ho crec, però que m’ho digui una dona a qui li havia d'anar traient la merda de toda la casa i a qui cada dilluns li havia de rascar els plats per treure les restes de pasta, verdura i hummus incrustades des de dissabte perquè no era capaç de tirar les sobres a les deixalles, em fa gràcia. Em fa gràcia ara, aleshores no me’n feia gens. A casa encara se sorprenen dels brams que feia via Skype cada nit, jo que sempre he semblat la dona de gel de la família.

A Londres no hi vaig anar per netejar, hi vaig anar per aprendre anglés i cuidar una nena de cinc anys. O més ben dit per fer-li realitat tots els seus desitjos, es veu que allà han vist molts cops la Ventafocs. Cada nit, quan li posava el sopar a taula, la nena recordava que s’havia equivocat i que no volia menjar el què havia demanat. I la mare, via telèfon, em feia tornar a cuinar. I com aquestes (i pitjors), mil. 

Viure en aquella casa era una tensió constant, qualsevol moment era bo perquè la Cruela de Vil –com la vam batejar amb les amigues– truques a la porta de l’habitació per cridar com una histèrica. A les 11 de la nit o a les sis del matí. Les raons podien anar des que no trobava l’uniforme, perquè jo l’havia venut per treure’m uns diners extres, a que no li havia eixugat bé el cabell a la nena perquè volia que es posés malalta. O també perquè s'havia espatllat alguna cosa. I cada vegada que s'espatllava alguna cosa era per culpa meva. Dec tenir un do, però curiosament mai més l'he desenvolupat. 

Anar al parc de la urbanització era un risc molt alt i estava prohibidíssim. Resulta que a vegades hi havia gent passejant gossos que feia mala pinta. També era un perill anar a l’hora del conte de la Bilboteca perquè no sabien quin tipus de gent hi podia haver. La solució era estar tancada a casa més de 10 hores durant les vacances. Qualsevol cosa exterior per la seva filla era un perill. També ho era que la nena, amb cinc anys, es quedés més de dos minuts sola. Un dia li vaig dir que els meus cosins amb tres anys pujaven a la planta de dalt a buscar joguines i gairebé s’hi queda. El pare, una mica el mateix, un calçasses. Això sí, ell només em va cridar un dia, el dia que vaig dir que marxava, i que van decidir quedar-se amb el meu passaport els 10 dies que em quedaven. Perquè, a diferència d'ells, jo vaig complir el contracte. I el contracte deia que s'havia d'avisar amb antel·lació si marxava. 

També us podria parlar del meu prestatge reservat a la nevera. Amb marques blanques –les de qualitat estaven reservades per a ells– i sense un tros de pollastre durant dos mesos, perquè era massa car. Ells en menjaven cada dos dies. I també us podria explicar mil batalletes més de la Cruela de Vil, i també algunes de bones dels caps de setmana que em refugiava a casa d'un amic que estava treballant allà. 

Londres era una plaga d’espanyols buscant-se la vida. A molts els hi va bé. Jo no vaig tenir sort, gens de sort. Hi ha qui deia que tornar abans d’hora era un fracàs i jo durant unes setmanes ho vaig pensar. Al final però, vaig veure que el fracàs seria quedar-me allà i no saber dir prou quan tocava.

Avui torno a Londres. Torno per uns vuitens de final de la Champions. Espero aquest cop poder-ho gaudir fins al final.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.