U:

Albert Rivera, aquest personatge encarcarat, de retòrica llastimosa que, mentre uns fan running o juguen a pàdel, porta deu anys pagant la quota mensual del gimnàs de la demagògia. 

Albert Rivera, aquest home de llautó que dóna lliçonetes de debat televisiu a l’hora de la migdiada. Aquest element que se’ns apareix sempre tan pagat de si mateix, dimecres passat va decidir emprar el català durant el debat de (no) investidura de Pedro Sánchez. I tot i que ens han dit centenars de vegades que las lenguas vernáculas y periféricas no tienen cabida en el parlamento nacional, a ell ningú el va fer callar. Ni els hooligans habituals que hi ha entre ses senyories, ni la presidència del congrés. Ningú. I sabeu per què? Doncs perquè ell és dels bons catalans. Dels que són dòcils amb el poder de Madrid. Dels que no es revolten, dels que creuen que parlar en català fa provincià i vergonyeta.

M’indigna que Albert Rivera utilitzi l’idioma que parlava la mare que em va parir per provar d’enfrontar i dividir els catalans, però potser encara m’indigna més constatar que la prohibició d’usar el català al congrés espanyol només s’aplica en funció de qui el fa servir. És allò que a alguns polítics els agrada tant: tothom és igual davant la llei, però n’hi ha que són més iguals que els altres.

Dos:

Només la malvolença d’un calendari diabòlic pot explicar que aquest dimarts passat sortís de la presó Arnaldo Otegi i que l’endemà dimecres es complissin 42 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich, a mans de la dictadura criminal del general Franco.

I m’indigna sobre manera que el mateix Estat que obliga Arnaldo Otegi a complir de forma íntegra una pena de presó per ser culpable de treballar per a la pau a Euskadi, es negui a revisar el procés judicial que va culminar en la pena de mort de Puig Antich. El mateix Estat que, mentre empresona Otegi, subvenciona la fundació Francisco Franco, oblida milers de víctimes de la dictadura a les cunetes de les carreteres i protegeix criminals i feixistes confessos com José Utrera Molina. El mateix Estat amb un ministre d’Interior que esgrimeix el codi penal contra un poema que no li agrada al seu germà. 

Vivim en un estat que combat la pau, la poesia i la democràcia amb el codi penal.

Vivim en un estat que premia els criminals de la dictadura amb càrrecs i sous vitalicis.

Vivim en un estat que oprimeix la cultura i l’educació de forma tenaç i sistemàtica.

I algun dia els científics hauran d’estudiar quin gen està associat a la capacitat d’indignar-se. Estaria bé que s’estudiés si la selecció natural ha fet evolucionar l’espècie humana cap a individus amb una capacitat d’indignació curta, com de cua de palla. Ha de ser així per força.

Si no, com s’explica que no ho ruixem tot plegat amb benzina i hi calem foc? Foc a tot. Foc a les injustícies repetides, volgudes per alguns i consentides per molts. Foc a les tanques que condemnen éssers humans a triar entre morir de fam, morir ofegats a les platges o morir esclafats per les bombes. Foc als grans actors financers internacionals que condemnen éssers humans a perdre les seves cases i les seves feines, per tal d’augmentar així, el seu percentatge de benefici. Foc als partits polítics d’aquest país que (com diu Paco Ibañez) "toman partido hasta forrar-se".

Però tot sovint la indignació es converteix en tedi. En avorriment. En un “va, anem a fer una birra”, en un reality nocturn, en un “tots són iguals” displicent i inútil... I potser millor així, perquè la benzina va cara i les llagues d’estómac són fotudes.

O potser no. Qui ho sap? Potser, com va escriure Estellés, serà quan ja no podrem més que ho podrem tot. 

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.