Mon pare em parlava d’en “Xiri”, una familiaritat producte d’haver-ne estat alumne, suposo. Fa poc he descobert, per casa, una carpeta amb tot de documents relatius a la lluita universitària de mitjans dels anys 60 i 70. Interessantíssims. De tots ells, avui vull compartir-ne un que va escriure Lluís Maria Xirinacs i que tot just ha complert 40 anys. Feia temps que no es parlava de Xirinacs i just la setmana passada se’n va emetre un documental molt necessari.

A partir d’ara les paraules seran només les seves. L’ortografia i la gramàtica la deixo tal com està a l’original, en el català de 1976:

Un primer de maig de 1976

30 d’abril, vespre – (Confidencial). “Ha arribat de Madrid llum verda al Governador Civil de Barcelona per a què actuï amb les mans lliures contra els Captaires de la Pau, a propòsit de la manifestació de demà. Si cal donar-los un escarment, que se’ls dongui”.

13 hores – Van arribant contusionats. Cops de porra, bales de goma, turmells luxats. Em van avisant que a les 14’30 la manifestació arribarà a la Model. Pressentiment de què la tempesta s’apropa a mi.

14’30 hores – En els carrers immediats es veu inusitada aglomeració de gent. Apareixen en els dos caps de carrer autocars i jeeps amb policies. Dos 091 passen i repassen amb els canons de les escopetes de pilotes de goma amenaçadors per les finestres. Disparen en torçar la cantonada. Fuig la gent dels entorns. Els captaires de sempre passegen impàvids. Jo, per evitar complicacions, passejo sol. Immediatament un grup de policies amb casc, escombra l’acera de baix a dalt, amb la duresa que els ha caracteritzat tot el matí. La gent fuig o es refugia en els bars. Els policies, en trobar-me, em demanen la documentació. No la tinc.

- Sóc Xirinacs. I sempre m’estic ací.

- Pues circule.

Sec a terra just en un portal. Amago el cap amb les mans. Dos cops de porra en les espatlles.

- Dejen, dejen. –Diu un coronel que apareix en segona fila tot dirigint l’operació– ¡Deténganlo!

I se m’enporten a un “jeep” de baix. Dintre del “jeep”:

- Su documentación.

Silenci. Solemne bufetada a la galga esquerra. Em trec les ulleres i les deixo damunt de la butaca. Escorcollen la bossa.

- ¡Quítese la chaqueta!... ¡Quítese el jersei!... ¡Las botas!... ¡Los calcetines!

I així successivament fins deixar-me en calçotets. Em mantenen així un quart d’hora. Ho comuniquen per ràdio-telèfon a la central. Després m’ordenen de vestir-me i em passen a un altre “jeep”. Mentre, apareix una barra de ferro, llarga de dos pams amb unes fermalles collades en un extrem. L’ajunten amb el Nou Testament i un quadern que porto a la bossa. Jo romanc mut. Em treslladen a un altre jeep i cap a la Jefatura Superior de Policia (Via Laietana).

15 hores – Ingrés en Via Laietana. Abans de prendre’m la filiació em fan passar a una “sala d’espera”. Unes catorze persones ja hi són. Es tracte d’altres detinguts de la manifestació. Els tenen de cara a la paret, braços ben enlaire, dits de les mans ben oberts posats en la paret i cames ben obertes. La posició és forçada al màxim. Qui s’arronça el més mínim reb una pluja de cops de porra. A mi també m’hi posen, amb els mateixos mals modes. He passat moltes vegades per la “Jefatura”, avui, per primera vegada, s’han acabat els privilegis del clergat. La guàrdia d’aquesta “avantsala” és a càrreg de policies armats. He trigat uns pocs minuts en adonar-me on m’havien ficat. Era el lloc del silenci total dels visitants. El terror, la por, es mastegava en l’aire. Estranys sorolls em comencen a arribar; cops secs de porra, cops semisecs de trepitjades, cops tous de cops de puny o de cops de colze, cops punxeguts de puntades de peu. Entren més guàrdies. Criden. Jo esdevinc el centre de llurs aspres converses. S’acosten els insults. De sobte un em trepitja un peu amb tota la fúria. Enretiro el peu instintivament. Cops de porra i el peu torna al seu lloc. “¡Piernas más abiertas!” i puntades de peu als peus, “¡manos más arriba!” i cops de porra a les espatlles, els braços, les cames. Marxa la tempestat. Se senten els cops de puny més lluny. Altres companys reben. Ningú es queixa. Són uns valents. Hi ha dues dones. Sembla que a elles no les peguen, però les mantenen en la posició obligada. Torna la tempestat. Patades darrera els genolls. Més cops de porra. Una altra trepitjada amb el taló. A consciència. La tamborinada de comentaris insultants i cops va marxant i venint. Toca a tots. Cinc vegades em trepitgen, sempre al mateix peu. Quatre vegades, puntades de peu darrera els genolls. Dues vegades puntades de peu a les parts, ambdues m’arrenquen un crit. Una puntada de peu al pit que em deixa una costella molt consentida. Molts cops de porra; un d’ells especialment violent en el muscle dret em fa doblar les cames i caure agenollat. El punt culminant és un brutal cop de puny en el fetge, de baix a dalt, que em fa caure a terra amb la boca oberta, els ulls esbatanats, la respiració en suspens sense poder-la continuar. Els botxins retrocedeixen, ¿espantats?, miren a distància l’efecte. Recupero la respiració. Es llencen sobre mi i m’obliguen a de nou a posar-me contra la paret. La circulació de la sang ja no puja a les mans, les tinc mortes. Els braços em tremolen. La suor se’m fica als ulls. Un company fa un crit per a que no em peguin més. El peguen a ell. Segueixen pegant els altres a tort i a dret. Jo no puc mirar enlloc. Em marejo. Les dues dones demanen telefonar a casa per causa dels fillets. No els ho deixen fer. Se senten els orins d’algú que gotejen. La guàrdia se’n riu. M’acusen de portar una barra de ferro a la bossa. “Vaya un captaire de la pau!”. Em peguen com si fos amb un ferro. Mentre, van cridant, un a un, als detinguts per fer-los la filiació. Van marxant els companys. Finalment només resta un altre capellà –Villar?– i jo. També el criden a ell. Fins a ací tots són testimonis del que ha passat. Després resto jo sol. Alguna patada i algun cop de porra més. Els braços i les cames em tremolen. Estic a punt de caure. Em criden! Em giro. El món roda. Baixo els braços, em semblen morts. No reaccionen. Les cames no m’obeeixen. Passo, entremig de dues files de policies armats que observen l’efecte de llur treball, tot fent tentines. Semblo embriac. Em fan la traveta. Tot plegat una hora i mitja.

16’30 hores – I entro al despatx. L’inspector, de paisà, vol prendre’m la filiació. En doble fila, arrambats a la paret, potser quinze policies, alguns amb fuets a les mans. L’inspector pregunta el meu nom. No li responc. Sona una fuetada contra la paret. Em fa:

- “Solo es el nombre, hombre, ya sé que usted nunca declara en la policia, però ésto no es la declaración, solo los datos personales”.

Afeblit pels cops cedeixo i dic la filiació. “Però de declaració no en faré cap”, penso.

Em tornen a l’habitació fatídica. Per les mans ja em torna a circular la sang. De moment un altre cop contra la paret. Però posen un policia bondadós de vigilància. Em fa seure. Diu que em posi còmode. Em deixa que recolzi el cap a la paret. Dec oferir-li un aspecte deplorable. M’ofereix una cigarreta.

- Ja ve que le trato bien. ¿Por qué se mete en esos líos?
- Por consciencia.

Van venint engrunats policies de la brigada social. Insulten. Provoquen. Un m’arrenca pèls de la barba, altre del bigoti, altre m’agafa pels cabells i me n’arrenca tot fent estrebades. El policia armat els diu:

- Déjenlo ya. Ya le han cascado bastante antes.
- Que rece a Dios que lo salve.

Un altre en to sorneguer:

- Padre perdónalos porqué no saben lo que hacen.

Un altre ve amb una llarga bandera roja capturada en la manifestació, me la posa ben posada, que cobreixi tot el vestit i me l’enrotlla pel coll com una bufanda. Després em posa damunt de les cames el diari “Avui” i comença la riota i la befa:

- Cura rojo, ahora estàs bien en tu elemento.

Marxen i al cap d’una estona em trec la bandera i el diari i els deixo damunt d’una altra cadira.

17’30 hores – Seuen al meu costat un noi detingut d’uns 18 o 20 anys. Té les munyeques de les mans inflades de les manilles. Li diuen:

- Confiésate con el cura.

Després venen uns quinze policies de la social, tots ells de 30 a 50 anys, impressionants i, mentre un d’ells sembla dialogar amb mi raonablement, tots els altres m’atabalen a crits, insults i amenaces. Jo resto amb la vista baixa. Un em vol donar la mà. Refuso amb risc. Un altre m’agafa barroerament per la solapa, m’obliga a alçar els ulls i a mirar-lo fit a fit i m’amenaça de mort. Tots insisteixen en què en la bossa tenia una barra de ferro i munts de propaganda subversiva. Després d’una hora de bombardeig un els fa marxar.

18’30 hores – Donen la llibertat al noi que seia al meu costat, després d’amenaçar-lo. A mi em fa molt mal el fetge. Tinc la cama infladíssima. I la bota –protectora bota!– no pot contenir els dits del peu dret masegats. Sento per la finestra els crits i els cops dels interrogats i dels interrogadors respectivament. Estic fortament deprimit. Que valent és la gent d’ETA, en Téllez, en Plata i tants d’altres que suporten dies i dies de tortura. Que feble em sento jo!

Apareix l’Inspector Peña, vell conegut de la casa. Duu un projecte de declaració meva a la mà.

- Firmarà?
- Ja sabe usted que no –dic trencant el meu silenci clàssic, per segona vegada.

Segueix un diàleg i marxa.

Ve un altre, molt seriós. Dialoga amb respecte. Parlem de política, després d’evangeli, després dels motius de la meva lluita. Marxa encara més seriós. Sento que en parla a d’altres. Els crits dels altres baixen de to. La Jefatura esdevé silenciosa. Torna Peña, li dic:

- Ustedes siempre me hacen la propaganda con sus absurdas intervenciones.
- Vaya. Si Ud sale por todos los periódicos.
- Uds. lo provocan. Yo me puse ante la Modelo sin avisar a la prensa.
- ¿Se cree Ud un héroe?
- No, soy un hombre que ha tenido más oportunidades que otros...
- Bien, le doy la libertad si no va a ir a más manifestaciones, ni vuelve a la prisión Modelo.
- Ud sabe bien que yo volveré a la Modelo.
- Es que hoy es un mal día.
- Ah, pensé que me lo prohibía para siempre.
- No, me referia a hoy.

Vaig pensar que de totes formes, no em trobava bé per tornar a la Model i que altrament em retindria unes hores més, fins a les 9. Vaig cedir:

- Iré hoy a casa.

19 hores – Surto al carrer, enmig d’una doble filera de socials silenciosos. Potser és il·lusió meva, però em sembla endevinar que em respecten.

Al carrer el mareig i el mal que em fa tot el cos, em fa fer esses. Marxo molt poquet a poquet sense girar-me. Davant de la Caixa se m’acosta un desconegut. M’esperen els ultres? Em tornaran a pegar? Mania persecutòria. Paranoia incipient que durarà varies hores. És un amic que m’ofereix cotxe. El refuso. Malgrat em fa molt mal el peu i la cama, més m’estimo caminar poquet a poquet fins al metro i fins a casa. El verí va sortint...

20 hores – Arribo a casa serè. Però alguna cosa ha canviat en mi que difícilment desapareixerà. Sóc massa sensible? I els nanos de 20 anys, què hauran sentit? Jo en tinc 43. I els obrers que fa cent anys que són torturats? Són de pedra?

Lluís Maria Xirinacs.
Diada del proletariat mundial.

 

***

Si heu arribat fins aquí (cosa que desitjo), potser, encara garratibats, us pregunteu què en va fer la sacrosanta transició espanyola d’aquests energúmens que poblaven la comissaria de Via Laietana. Potser heu pensat en la violència policial dels nostres dies, en Ciutat Morta o, qui sap, potser heu comparat les moltes resistències pacífiques d’en “Xiri” amb les protestes de Can Vies i El Banc Expropiat... O potser una mica de cada?

A mi aquesta relació asèptica –gairebé de metge forense– de la tortura que va patir Lluís Maria Xirinacs, l’1 de maig de 1976 a Barcelona, em fa pensar tot això d’abans, però també que com a societat no fem prou memòria i que, sovint, fem voltes en cercle i no anem enlloc.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.