No sabem res. Res de res. No sabem de la missa la meitat, ignorem d’on bufa el vent, com pensen les persones, què els preocupa, què els mou, per què actuen així o aixà. I malgrat tot, tirem pel dret, pontifiquem convençudíssims, opinem categòricament i santes pasqües. I ni una rascada, tu.

Fins que de sobte la realitat ens espetega als morros, violentament, com un tsunami imprevist, com el carter que truca a la porta a hores intempestives, com quan qui t’estimava et diu que ja no t’estima més. I tot d’una, Donald Trump és president dels Estats Units d’Amèrica.

Però això no ens fa enrere, i nosaltres prosseguim en la tossuderia de dir-hi la nostra, d’assegurar que en tenim una opinió i que, nosaltres sí, nosaltres, que som llegits i ens documentem tant com convé, nosaltres sí que podem explicar, de debò, amb la veritat absoluta, els motius de la seva arribada a la presidència ianqui.

No sabem res però no ho direm a ningú. Callarem no fos cas que. I intentarem no pensar en els dies que ens indignem perquè hi ha un cunyat de Valladolid que diu que a Catalunya ens mengem les criatures si no parlen en català. Aleshores no pensarem que, en el fons, aquest bon cunyat no és més que el nostre mirall, un que tampoc no en sap res, del que diu, un que és nosaltres davant del que passa als EUA, nosaltres davant del que succeeix a Síria, a Veneçuela, a Israel, nosaltres davant del que es cou dins de la Generalitat o a l’Ajuntament del poble. Molt lluny o no tan lluny, tant se val.

El que sigui que no coneguem en profunditat gràcies a la nostra experiència directa ens arriba sempre a través d’un filtre (o mil), mitjançant una òptica (que no és nostra), via uns canals (que no controlem), i el dubte ens hauria d’assaltar llavors, punxegut, afilat, molest: ens en podem refiar, d’aquests filtres, d’aquestes òptiques, d’aquests canals?

La prova més fefaent que la resposta és un no rotund són els resultats de les eleccions americanes. Però és només la punta d’un iceberg que a alguns ens glaça l’ànima i ens descol·loca. Les prediccions hegemòniques dels referents comunicatius se’n van a n’orris, i ens quedem en la intempèrie gèlida del no saber res. Ni tan sols de saber com ho podem arreglar, això. Sí, brandant la bandera del bon periodisme o la de l’educació crítica i d’altres tòpics, d’acord. Però més enllà d’això, què?

Més enllà d’això ens queda la humilitat de reconèixer que el món ens desconcerta, que és incomprensible i imprevisible, i que, a pesar de tot, hem d’aspirar a saber. Encara que no sapiguem com. I potser aquest és un bon punt de partida per deixar enrere paternalismes i superioritats morals, i per encetar el futur. Un futur que no, que tampoc no sabem com serà.

  • Comparteix