Ens passa a tots. O a gairebé tots. Un cop cada quatre anys, durant un mes, estem molt pendents de gestes olímpiques d'esports dels quals sovint desconeixem, fins i tot, la normativa. Però, ei, ho sentim molt nostre. Ho vivim molt, sí. Ara no fa ni un any, tots vam vibrar amb les medalles de Simone Biles, Carolina Marín o Saül Craviotto. Molts de nosaltres, que hem passat nits en vetlla esperant veure Usain Bolt fent història o Rafa Nadal i Marc López oferint emoció pura, hem deixat de seguir la pista a alguns -o tots- d'aquests atletes.

Hi ha un atleta olímpic, un en concret, que serà sempre l'atleta més seguit després de participar en uns Jocs Olímpics. El banderer de Barcelona 92, el rei Felip VI. Des d'aleshores hem sabut molt sobre la vida de Felip VI, potser massa. Hem sabut fins i tot què fa i què deixa de fer el seu cunyat, com si no en tinguéssim prou amb els nostres. En aquells Jocs Olímpics el príncep Felip va navegar amb dos companys més, Fernando León i Alfredo Vázquez.

170315 PAULA1

Mentre espero l'Alfredo demano un cafè, vaig d'hora. Millor, penso. Així tinc temps a repassar l'entrevista. Tan bon punt entra i ens saludem, tinc clar que no hi haurà guió que valgui. Té un do comunicatiu excepcional però és enginyer industrial. No es pot viure només de la vela? "I tant que s'hi pot viure, de fet, es viu bé de la vela. És un dels esports més complerts que existeixen: es pot practicar durant molts anys, reforça l'habilitat mental, la física, la capacitat de treballar en equip... A més, estar en contacte amb la naturalesa és el millor que podem fer". Se'l veu apassionat. Com acaba un enginyer de Vigo competint en uns Jocs Olímpics al costat del príncep? "De casualitat".

L'Alfredo recorda Barcelona 92 amb moltíssima il·lusió. "Va ser molt engrescador, la sensació de participar en un projecte de tal magnitud és inexplicable. Va ser la nostra única participació en uns Jocs Olímpics. Diploma, vam ser sisens". Satisfets amb el paper que vau fer? "No, i ara". Que m'intenti posar a la seva pell, que imagini per un moment la pressió que tenia la seva embarcació. Era el príncep d'Espanya. Un Borbó. Era banderer i havia de guanyar una medalla. "Evidentment un diploma olímpic és una bona posició, però no ens va omplir". A què aspiràveu? "A res. Absolutament a res. Aquí està el quid de la qüestió". Eren joves i els apassionava navegar, només això. Van anar passant marques mínimes i, sense ser-ne prou conscients, ja eren olímpics. Ell defensa que la clau per arribar fins allà va ser precisament això: l'absència de pretensions. Però en el moment que algú espera alguna cosa de tu, es nota la pressió. "Instants abans de pujar al iot, vaig notar el Fernando molt nerviós. No era ell. I si un de nosaltres no estava fi, no ho estàvem cap".

170315 PAULA3

El vincle humà que es crea en aquest tipus de convivències sempre és fort. No només es tracta del mes olímpic, hi ha tota la preparació prèvia. "Els nostres entrenaments no eren del tot ordinaris perquè el príncep tenia moltíssimes obligacions. En aquest sentit sí que es va notar la seva presència. Per la resta, era un esportista més. Amb una capacitat envejable de treballar en equip". Aquell equip, el que va aconseguir la sisena posició, encara està en contacte. Amb Felip VI també, ara que és rei? "Sí, ens enviem SMS per Nadal i pels nostres aniversaris. Poca cosa més per temes de seguretat. Però sí".

"Fa més d' una hora que xerro", porta un d'aquells rellotges waterproof, que et mesura quilòmetres, quilocalories i tot allò que un rellotge pot calcular. Encara fas vela? "Per descomptat, això ja ho tinc per sempre".

  • Comparteix