170321 BORRAS1

Foto: Jordi Borràs

El març del 2010 ETA assassinava per últim cop a la història i ho feia, per primer primera vegada, matant un policia en territori francès. Set anys després, ETA ha anunciat el desarmament imminent i definitiu de la banda que sembla que podria fer-se efectiu el pròxim mes d'abril. Durant aquests anys, han passat moltes coses, entre les quals l'anunci, l'octubre del 2011, del cessament definitiu de l'activitat armada. L'esquerra abertzale, amb Otegi empresonat fins al març del 2016, no ha tingut un paper fàcil: reestructurar un moviment polític que havia pres la ferma decisió d'abandonar l'aposta per la violència i encaminar la via democràtica com a única sortida per assolir la independència. Mentrestant, les detencions massives de l'esquerra independentista basca sota el subterfugi de la banda armada, no han cessat. Sis anys després de l'última víctima mortal d'ETA se segueixen detenint persones acusades de terrorisme. Fins i tot, aquelles persones que durant els últims mesos han apostat per accelerar el procés de desarmament han acabat irònicament entre reixes.

Més de 800 víctimes mortals en mig segle d'activitat armada. Però també els assassinats per terrorisme d'Estat i els més de 5.000 casos de tortura documentats a Euskal Herria per part de les forces de seguretat. Milers de detinguts i actualment encara més de 350 persones entre reixes acusades de pertànyer o col·laborar amb ETA. Sigui com sigui, més enllà de la fredor dels números esgarrifosos està clar que parlem d'un drama humà que abasta grans dimensions i que no és apte per a maniqueus. De víctimes, en aquest conflicte, n'hi ha hagut de tots els bàndols. Glorificar-ne algunes i silenciar-ne les altres, siguin quines siguin, no pot fer més que alimentar l'odi, l'oblit i la venjança. Una venjança, per cert, que l'Estat segueix practicant, dia rere dia, amb els presos dispersats a milers de quilòmetres de casa seva, castigant, així també, les famílies dels condemnats.

Mentrestant, durant aquests anys, Catalunya ha anat fent camí. Finalment alliberats del mirall basc que alguns es resistien a abandonar, mai com fins ara els independentistes hem vist tant de prop el nostre somni. Un camí que, a poc a poc i, sense fer soroll, ha plantat l'atzucac més gran que l'Estat hagi pogut imaginar en dècades. Un atzucac molt més gran que el del conflicte basc, perquè en el nostre cas no hi ha l'excusa de les bombes. Aznar deia que en absència de violència es podia parlar de tot. Era mentida, òbviament. Fa pocs dies ho hem pogut corroborar un cop més amb la condemna contra Mas, Ortega i Rigau per fer una cosa tan temible com convocar una consulta simbòlica sobre la independència de Catalunya. Justament, aquest cap de setmana, s'ha celebrat la segona onada de consultes a Euskal Herria. Un ambiciós programa que, emmirallat en el procés català, vol fer sortir a les urnes durant aquest any i el vinent la població basca.

Veurem si l'independentisme basc aconsegueix reestructurar-se. Amb l'esquerra abertzale reinventant-se i un PNB més unionista que mai, el camí no serà fàcil. Parafrasejant el llibre, si em permeteu, no trobo millor definició pel moment actual: De les armes a les urnes. Un pas de gegant per al poble basc, però també un gran problema per a l'Estat. Qui hagués dit que enterrar la destral de guerra hagués suposat un mal de cap tan gran per a alguns. Quina excusa tindran ara?

  • Comparteix