L’any 2015, a Catalunya, 495 persones van suïcidar-se. 531, el 2014. 544, el 2013. 526, el 2012. 478, el 2011. Hi ha estadístiques que ens hauríem de mirar més sovint. Com aquesta. Perquè el suïcidi és una de les principals causes de mort prematura entre els 15 i els 44 anys, per damunt dels accidents de trànsit, per exemple, i, en canvi, hi aboquem tant de silenci...

Hi ha una mena de pacte implícit als mitjans de comunicació de no parlar gaire del tema. Fa por l’afecte crida, t’expliquen, fa por que, si se’n parla, aleshores la xifra pugui créixer, que hi hagi qui s’animi a escollir aquesta via. És un criteri ben estrany, perquè en altres matèries s’actua justament a la inversa: parlem de la gent que condueix mentre fa servir el mòbil, parlem dels energúmens que peguen i/o maten les dones, parlem dels que s’immolen per provocar matances... I del suïcidi no (o ben poc).

Per què? Segurament tenim un tabú ancestral que ens persegueix, i no gosem de revisar-lo. I caldria. Qui sap si el fet que l’eutanàsia continuï no sent legal també hi té a veure. Només des de la immaduresa s’entén que ens tapem els ulls davant d’una qüestió així de greu. I no fixar-hi l’atenció no resol el problema, està clar. Només el perpetua (amagat a les golfes de la quotidianitat, però present, molt present, massa).
Si en parléssim als mitjans de comunicació, el visualitzaríem, i a partir d’aquí, escamparíem la taca d’oli. Llavors seria més fàcil que fos un tema a escoles i instituts, i a les llars, i a tot arreu. Veuríem que al darrere habitualment s’hi amaguen malalties mentals, i que les persones que les pateixen necessiten ajuda. Ajuda mèdica però també ajuda social (i comprensió).

Però mentrestant, mentre no fem el pas, silenci. I aquest silenci, aquest tabú, encara condemna més als qui ho pateixen i al seu entorn, que se n’avergonyeixen, que s’omplen de culpa, que estan condemnats per partida doble.

Evidentment, combatre aquesta problemàtica s’ha de fer des de tota la societat. I el primer que cal és conscienciació i coneixement. Les institucions haurien de capitanejar-ho, promoure campanyes per donar-ho a conèixer, fer ressò de les ajudes que s’ofereixen, divulgar les entitats que treballen en aquesta qüestió, explicar-nos què podem fer si ens ho estem plantejant o si coneixem algú susceptible de fer el pas fatal.

El mutisme no hi col·labora. Trenquem-lo. Donem veu a psicòlegs, a psiquiatres, a sociòlegs, a familiars... Que no ens faci temor de reconèixer la infelicitat, la desesperança, el tedi, la malaltia o la solitud. No som perfectes, però podem millorar. Fora els maquillatges edulcorants!

  • Comparteix