A l'estudi de Javier Mariscal s'hi respira un ambient de treball que sap greu interrompre. Allà s'hi couen coses, aquest espai està viu. "Vine, que anirem a prendre alguna cosa". És la una del migdia, aquella hora que què menges? Per a ell, un entrepà diminut de pernil i un cafè sol que, per error, acaba sent amb llet però ja li va bé. Jo estic bé, gràcies. Ni una aigua? Va, una aigua.

Aquest 2017 se celebren 25 anys de Barcelona 92 i tinc la sensació que la mascota podria tornar a ser el Cobi i no quedaria desfasada. Com els clàssics, passa el temps i segueix vigent. "És que no ha passat de moda, i no crec que en passi. Tant el Cobi com la Petra eren unes mascotes molt estimades per tots els barcelonins, evidentment, perquè eren les de la seva ciutat però també arreu del món. La sort que té el Cobi és que algú jove que no hagi viscut els Jocs en primera persona se'l pot sentir seu igualment". El gos d'atura de Mariscal s'ha convertit inevitablement en una icona de la ciutat.

Una icona de la ciutat en la qual no tothom hi identifica un gos. Xavi, t'he de confessar que el primer cop que el vaig veure, quan jo era molt petita, no sabia ben bé què era. Potser una mena de gat, vaig pensar. No ho veia gens clar. És un personatge molt estimat però estèticament no tothom el va comprendre. Manuel Vázquez Montalbán el va descriure com un perro chafado por un camión en una autopista. "D'això es tractava. Ja em semblava bé que no se l'identifiqués amb un gos, que fos abstracte. Buscava l'equívoc però sense perdre les referències al pastor català. Volia que cadascú en fes la seva interpretació". És la manera més efectiva de poder-te fer teu un símbol col·lectiu, un element global.

Sempre he pensat que el Cobi és un personatge afable, dòcil, simpàtic. Dóna la benvinguda a la ciutat de Barcelona. L'original, nu i amb la pell més clara del que hauria d'haver estat, pot semblar que tingui pocs elements per reflectir el caràcter barceloní però tot i així, ho fa. "La intenció era transmetre els valors, la cultura, la tradició mediterrània. El Cobi utilitza l'esport com a eina d'integració i d'educació. A les escoles, l'esport serveix per a ensenyar molts valors, sobretot de companyonia, i la mascota dels Jocs Olímpics havia d'intentar projectar això".

Abans de 1992, Javier Mariscal ja era un artista amb una trajectòria prou consolidada per a ser reconegut arreu del món. "Molt conegut, sí, però només dins el sector. La meva carrera però també la meva vida personal veu en aquest projecte un punt d'inflexió claríssim. Allò em va donar moltíssima notorietat, una visibilitat que no et pot donar cap altre projecte en aquesta vida. No te la pot donar res. La presència als mitjans va ser espectacular".

Em pregunto per on començaria jo si hagués de representar Barcelona en un sol personatge. Quina responsabilitat més grossa, penso. No? "Efectivament, la sensació que t'apareix quan et comuniquen que l'encàrrec és teu és equiparable a la de tenir un fill. Allò és per sempre i depèn de tu. Jo sempre he estat un artista molt underground, no em veia representant a Barcelona, no les tenia totes. Uf, vaig pensar." M'explica amb un somriure entremaliat, descarat, que va presentar prop de 10 propostes, totes elles amb quatre gargots, uns esbossos. "El Comité Olímpic de Barcelona em va suggerir que treballés més la idea del gos d'atura i prenent de punt de partida i d'inspiració el meu altre gos Julián, va néixer el Cobi".

Abans que es begui tot el cafè amb llet m'explica, amb la seguretat d'haver fet la feina ben feta, que se sent orgullós del que va crear. "El Cobi no és meu, va deixar de ser-ho en el moment en què el vam presentar al món. És dels barcelonins". Potser no agradarà a tothom, no quedarà clar quin tipus animal és, o no acabarà de. Però quan Mariscal parla de Cobi ho fa amb el convenciment que va donar-ho tot per a representar a Barcelona. Segons Manuel Vázquez Montalbán, una ciudad del norte en un país del sur, porque todo funcionó como un reloj, pero al mismo tiempo no se perdió nunca "el punto español más descarado, de cachondeo y las cervezas en una terraza animando a los atletas".

  • Comparteix