170613 BORRAS1

El debat està servit i no és nou, ja ho sabem

El «run-run» del turisme és molt anterior al d'Ada Colau i fa eclosió, sobretot, en l'època daurada de la Barcelona postolímpica. El que va començar amb l'esdeveniment esportiu del segle, va consolidar-se al tombant de segle i ho va fer —aquí el problema— de forma exponencial. D'aleshores ençà, el turisme que a les acaballes del segle XX es limitava a ramblejar amunt i avall amb sengles incursions als barris limítrofs va anar estenent-se com una taca d'oli i ha acabat transformant la ciutat de dalt a baix. Ja fa 25 anys de les Olimpíades del 92 i si una cosa és innegable, és que la indústria turística ha acabat sacsejant Barcelona per complet. Jo, que sóc de Gràcia, ho vaig viure ja fa uns quants anys: a partir del moment en el qual les festes del barri van començar a aparèixer a les guies turístiques, molts de nosaltres vam deixar d'anar-hi i, a poc a poc, els lloguers es van disparar com un coet. Turismofòbia, que en diuen alguns? No, senzillament és que ja no era la nostra festa i, a poc a poc, també va anar deixant de ser el nostre barri. Pena infinita cada cop que el trepitjo de nou.

El problema no és el turista, sinó la indústria que hi ha darrere

Hi ha qui diu, amb més miopia que raó, que l'odi al turista no deixa de ser una forma de racisme, fent un flac favor a la banalització de l'odi racial i minimitzant el greu problema que té Barcelona amb el negoci vacacional. De la mateixa manera, hi ha qui no es talla un pèl, agafa un esprai i sentencia les parets amb lemes com All Tourists Are Bastards o Tourists Go Home. Sense pensar, segurament, que a partir del moment que l'aficionat al grafiti deixa l'esprai i aterra amb un vol de baix cost a qualsevol país del món per passar-hi uns dies de vacances, encara que sigui amb una motxilla, unes xancletes i quatre rals a la butxaca, es converteix màgicament en allò que tant odia. Tots som guiris quan viatgem, per molt que no ens agradi i, amb raó, haver d'esquivar grups de jubilats japonesos embadalits davant de qualsevol tros de pedra del centre de la ciutat. El problema no és la persona que ve de vacances a la ciutat, sinó un model de negoci que ni té sostre ni pretén tenir-ne. L'oda ultraliberal al lliure mercat crea monstres i la destrucció del teixit comercial tradicional, la sobrepoblació descontrolada d'establiments hotelers de tota mena, l'expulsió del veïnat de la ciutat i en resum, l'aniquilació de l'essència de Barcelona n'és el resultat més palpable. Cap indústria, per fructífera que sigui, pot créixer de manera exponencial sense danyar irreversiblement la seva font d'explotació. Han venut tant la Barcelona autèntica que han acabat matant la gallina dels ous d'or. Barcelona ha acabat sent la Venècia catalana. I no sembla que el futur sigui gaire esperançador.

Buscar pis a Barcelona s'ha convertit en un drama de dimensions colossals

Si rondeu entre els 30 i els 40, teniu canalla, feines mig estables i heu tingut dificultats per trobar un habitatge una mica decent però a preu d'or, imagineu els malabars que han de fer els estudiants que volen independitzar-se. Pagar unes morterades ingents, ser avalats pels pares amb tres mesos de fiança, compartir pis amb 4 o 5 persones i amb sort, acabar llogant un antre d'uns pocs metres quadrats mentre encreuen els dits que quan toqui renovar el contracte no els enviïn al carrer perquè a la propietat els hi surt més a compte muntar un pis turístic. És un drama i és majúscul: nascuts a Barcelona que han perdut el dret a viure a la seva ciutat perquè no hi ha cap administració que els hi pugui garantir un habitatge digne. Només cal veure aquestes dades sobre l'increment del preu del lloguer durant l'últim any a la ciutat per entendre que això difícilment es resoldrà només amb bones intencions, governant amb els mateixos que han sembrat aquest desastre durant 25 anys o passant la pilota de la responsabilitat de l'Ajuntament a la Generalitat i viceversa. Calen mesures acordades i compartides entre totes les administracions. És imprescindible regular el preu del lloguer i limitar d'una vegada per totes una indústria que ha acabat sent com un bulldozer a l'Amazones, una desforestadora de veïns a gran escala. O fem un cop de puny sobre la taula o, ben aviat, de Barcelona, només en quedarà el record d'una ciutat de cartó pedra.

  • Comparteix