170627 BORRAS1

José Manuel Villarejo Pérez. O dit d'una altra manera, el comissari Villarejo, és l'home de boina i ulleres fosques que diumenge va centrar l'audiència televisiva a través del Salvados de la Sexta. En veure l'entrevista no em vaig poder estar de neguitejar-me de valent, no només pel que deia el protagonista, sinó també pel personatge en si mateix. Villarejo em va semblar un home profundament sinistre: una mena de Torrente amb escènica d'Hannibal Lecter i accent Cordovès. Certament, la posada en escena de l'entrevista, perfectament treballada, hi ajudava prou accentuant la desagradable sensació de tenir al davant un individu absolutament impune. Un policia que ha estat capaç de sobreviure tots els governs des del franquisme fins a l'actualitat, i que, tot i estar suposadament retirat des de fa poc més d'un any, ha demostrat sobradament manegar molta més informació de la que hauria de disposar un policia jubilat. El que es va demostrar diumenge és una prova més del que ja sabíem: les clavegueres de l'Estat són el fil negre que uneix l'Alzamiento Nacional de 1939 amb aquesta cosa que li diuen democràcia. Una curiosa democràcia més preocupada per prohibir les urnes que per esclarir l'entramat de les seves corrupteles.

Clavegueres? bé, potser que li diguem clavegueram. Un sistema perfectament funcional de policies infiltrats, confidents, secretismes, fons reservats, gravacions, seguiments i escoltes telefòniques amb o sense ordre judicial. Tot plegat en marxa des dels temps del CESED franquista fins a l'actual CNI. La prova n'és el mateix Villarejo, un home en actiu de 1972 i condecorat tant per la UCD, el PSOE i el PP. Un personatge que es permet la llicència d'anomenar amb total naturalitat al director del CNI, Félix Sanz Roldán com el «Generalísimo». Així doncs potser no és tan estrany que aquest individu gaudeixi de l'omertà amb què el PP, PSOE i Cs han impedit amb el seu veto la compareixença de l'expolicia Villarejo al Congrés espanyol. Del programa de diumenge se'n poden desprendre, sobretot, dues coses: la primera és el flagrant pacte de silenci d'aquest clavegueram entre els responsables del pacte del 78 i els seus hereus. La segona és el fet que la sobredosi d'informació, actors i figurants de l'Operació Catalunya, fan del cas una gran teranyina on resulta quasi impossible discernir entre el que menteix, el que diu la veritat i el que en diu una de cada: Villarejo, Marcelino Martín Blas, Francisco Marco, Jorge Fernández Díaz, el «Pequeño Niolás», Vicky Álvarez, Pedro J., Eduardo Inda, Alícia Sánchez Camacho, Jorge Moragas... algun dia ho podrem aclarir tot?

Periodisme. Ai, el periodisme. Mirar cap a una altra banda ha resultat massa fàcil per alguns. N'hi ha de periodistes que, com el mateix excomissari Villarejo, encara neguen l'existència de l'anomenada Operació Catalunya. És a dir, la trama existent entre membres de l'aparell policial, el judicial i el Govern espanyol per intentar frenar l'independentisme català. N'hi ha d'altres de periodistes que, tal i com hem anat sabent, han estat una baula més entre aquest entramat entre polítics, fiscals i policies. Algunes vegades ho han fet publicant informació deliberadament falsa i d'altres aprofitant-se de la seva posició per traficar o neutralitzar dades d'interès polític. Val a dir però, que sort n'hem tingut dels professionals que han fet tot el contrari, fent periodisme valent i pagant, amb denúncies i amenaces, el simple fet de fer la seva feina. Aquest és el cas de Patrícia López Lucio i Carlos Enrique Bayo que des del diari Público ens han il·lustrat amb escreix de totes i cadascuna de les escandaloses novetats sobre aquest cas. Una capçalera i una periodista —Patícia López Lucio— que ja parlaven del comissari Villarejo, el cas català i l'anomenat «Perqueño Nicolás» un llunyà gener del 2015. És per tot això que costa d'entendre perquè Jordi Évole no va tenir ni la professionalitat ni l'educació de citar en tota l'entrevista ni el diari Público ni els seus reporters. Perquè sense la seva feina ingent i solitària durant els passats mesos, difícilment haguéssim pogut veure l'entrevista de Villarejo al Salvados. Uns piquen pedra i d'altres s'enduen la glòria. Ai, el periodisme...

  • Comparteix