170711 BORRAS1

Si agafem un mapa d'Europa amb els resultats electorals que treuen els partits d'extrema dreta arreu del continent, algú podria pensar que Espanya és un oasi pel que fa al llast de la ultradreta. De fet, aquest és el discurs dominant del cofoisme polític fill del pacte constitucional de 1978 que confon l'èxit electoral d'una formació política amb la presència enquistada de l'extrema dreta a la societat.

És ben cert que l'extrema dreta espanyola mai ha aconseguit un resultat òptim a unes eleccions democràtiques des de la desfeta de Fuerza Nueva l'any 1982. No hi ha només un motiu per explicar aquest fet, és per això que cal subratllar que l'absència d'un partit que hagi assolit èxits electorals com el Front National a la veïna França es deu a diversos factors.

En primer lloc, la llarga dictadura de més de 4 dècades va impossibilitar una evolució de l'extrema dreta a Espanya. Així doncs, els valors i discursos polítics del falangisme dominant que hi havia el 20 de novembre de 1975 en haver mort Franco, eren pràcticament els mateixos que els que es donaren quan els feixistes van fer el cop d'Estat el 18 de juliol de 1936. Una ultradreta completament ancorada al passat, esquadrista, emmirallada encara amb els lideratges dels anys 30 i que no havia hagut de reinventar-se com a d'altres llocs d'Europa. Perquè? Senzillament els feixistes havien guanyat la guerra i gaudien del poder. Això, en part, va provocar que tot i la gran massa social del franquisme sociològic, la desfeta electoral de l'extrema dreta va ser total a principis dels anys 80 i no va tornar a aixecar cap fins dues dècades després amb l'aparició de nous projectes ultradretans que havien assimilat els discursos dominants europeus alhora que procuraven allunyar-se de la nostàlgia franquista. Em refereixo al cas, lògicament, de Plataforma per Catalunya, un partit que mereixeria un article com aquest per explicar-ne l'èxit i el fracàs.

No obstant, per comprendre el cas espanyol, cal retornar als anys de la Transició. Durant aquell temps no hi va haver cap mena de procés de desfranquització a diferència, per exemple, de la desnazificació que hi va haver a Alemanya un cop acabada la Segona Guerra Mundial. Així doncs, el que era jutge, policia o mestre abans de la mort del dictador, ho va continuar sent durant l'etapa democràtica perquè senzillament cap administració va impedir-ho. Això va provocar que el llast franquista s'arrossegués en diferent escala a tots els terrenys socials, polítics i econòmics i perdurés al llarg dels anys fins a dia d'avui. Una extrema dreta invisibilitzada, banalitzada a l'hora que nostàlgica i que ha seguit enquistada en múltiples espais tot i l'absència d'un partit polític que representés estrictament aquest espai polític.

Pel que fa a l'espectre purament polític, cal afegir-hi un altre element que explica l'absència electoral d'un partit ultradretà. Cal situar-se de nou en els anys de la Transició i observar com bona part del falangisme dirigent de la dictadura criminal, va apuntar-se al carro dels nous partits apareguts a les acaballes dels anys 70. Si en un primer moment el partit que va escombrar més franquistes fou la UCD, posteriorment a la seva desfeta de 1983, molts d'ells passaren després a Aliança Popular (AP) el partit que acabaria convertint-se en el PP i que governa actualment l'Estat espanyol. És simptomàtic i lògic doncs, que el PP estigués presidit fins al dia de la seva mort per Manuel Fraga Iribarne, un exministre franquista que traspassà el 15 de gener de l'any 2012 i que fundà AP precisament amb mitja dotzena de ministres de la dictadura del general Franco.

Així doncs, el fet que el PP —un partit conservador però que en cap cas es pot titllar d'ultradretà— en part degués el seu èxit inicial a la fuga de poder polític després de la desfeta de la UCD, l'enfonsament de l'extrema dreta nostàlgica de Fuerza Nueva i en conseqüència al monopoli del l'anomenat franquisme sociològic, va fer que bona part dels votants que es consideraven d'extrema dreta veiessin el PP com un vot útil per mantenir en política les seves idees. Un fet que ha arribat fins als nostres dies. Les dades així ho corroboren: segons un estudi del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), un 80% de persones que es consideraven d'extrema dreta deien haver votat el PP en les eleccions espanyoles de 2011. No és casual doncs, que l'actual líder del PP Català, Xavier García Albiol, assolís el seu èxit electoral com a alcalde de Badalona gràcies a la utilització del seu discurs xenòfob que va atreure simpaties —i òbviament milers de vots— de tota l'extrema dreta. La capacitat de l'extrema dreta d'incidir i marcar l'agenda política tot i ser absent a les institucions, és un fenomen que l'historiador Xavier Casals anomena com la presència absent. Un factor clau per entendre l'èxit i l'existència d'una extrema dreta més enllà dels parlaments i sense el qual difícilment es pot entendre com es compon aquest espai polític a Espanya.

Que a l'Estat espanyol hi ha extrema dreta és una realitat innegable. Només així s'entén que encara es protegeixi i es condecori criminals reclamats per la justícia argentina com Rodolfo Martín Villa. Que hi hagi carrers i monuments dedicats a la nazi División Azul o que no hi hagi cap voluntat jurídica de perseguir l'apologia al franquisme i els seus símbols. Recorde'm-ho per si algú encara no ho té clar: Espanya, el segon país del món amb més fosses comunes pendents d'exhumar després de Cambodja. És tan alta la pila de merda que a voltes costa veure on comença i on acaba. Siguem-ne conscients: a vegades els arbres no deixen veure el bosc.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.