Rafa: La meva història
Rafa Nadal i John Carlin
Editorial: Columna

La meva terapeuta diu que a mi el que m’agradaria és tenir un jefe vital. Una persona o potser una entitat espiritual que en tot moment m’assenyalés el camí adequat, la decisió correcta i em garantís l’encert. La vida com un videojoc en què les opcions són tancades i cadascuna d’elles té unes conseqüències òbvies i anticipables. M’encanten aquests videojocs d’esports que es juguen en primera persona i en què el terra es va il·luminant mostrant unes fletxes que t’indiquen exactament quina és la direcció a seguir i el lloc on situar-te. Aquest és el teu espai i aquesta és la teva funció. Ah! Què senzilla seria la vida! Sí, ja ho sé, és lleig dir-ho en els temps que corren, potser especialment als voltants d’un 12 d’octubre, però sigui per la síndrome de Peter Pan o a causa d’una crisi laboral massa dilatada, he perdut la fe en la meva pròpia independència... i casi bé he desmantellat la meva autonomia.

Abans de convertir-me en psicòleg de l’esport, veia els grans esportistes com superherois. Guerrers mítics. En les ocasions més complicades, quan comences a dubtar que la cosa pugui redreçar-se, quan els veus amb la mirada perduda repetint els mateixos errors, quan sembla que el rival ha trobat la seva kriptonita, de cop canvien de cara, arruguen les celles, baixen el cap, esbufeguen amb ràbia i es llancen com bèsties a la batalla. “Vamos Rafa!”, exclama algú a la grada, al bar de sota, al 3er 2ona... Les respostes s’il·luminen a la pista, Matrix es converteix en un Sudoku dels fàcils, i la fúria torna al braç que empunya la Babolat. “Vamos!”, exclama en Rafael botant amb el genoll esquerre aixecat i el puny tancat a l’alçada de la cara, “Vamos!”, havent clavat un revés creuat a la línia que passa xiulant pel nas de Nole. I de cop tot canvia, els encerts es multipliquen, el ritme s’accelera i el rival descarrila. Llença la raqueta a terra i comença a maleir en hebreu, o en serbi, o en suís... I a l’hora del berenar, el sol s’obre pas entre els núvols i l’heroi mossega un trofeu gegantí entre flaixos i abraçades de familiars i ministres. Rafa sap els trucs, se’n surt de les trampes dels rivals i acaba triomfant. El guerrer que ha bregat fins a la victòria més enllà del terreny enemic, més enllà del desànim i reconquesta la terra, la gespa o el ciment a cops de raqueta com si de l’espasa Tisó es tractés.

Aquest és el mite. I m’encanta fascinar-me cada vegada que Rafa Nadal, en un partit impossible, repeteix aquest guió i em sorprèn un altre cop, com si me n’oblidés intencionadament que és capaç de fer-ho. Que està entrenat per fer-ho. De la mateixa manera que quan vaig a la cavalcada de reis (la del 5 de Gener, no la d’avui), m’oblido de tot el que sé i em permeto el luxe de tornar a creure en la màgia i en els éssers superpoderosos, quan juga Rafa m’imagino que tot el que fa correspon a un heroi antològic, tocat per un Déu, fill d’una unió màgica entre els trons i la mar. No ho és. En Rafa és el fill d’en Sebastià i n’Anna Maria, germà de na Maribel, nebot de’n Miquel Àngel i de’n Toni, al·lot de na Maria Francisca... una família senzilla de Manacor, si és que alguna família pot ésser senzilla. Aquest és tot el secret. La família, la illa, la casa. Una vegada més, els reis i els mags són els pares.

Aquest exercici de desmitificació, aquest trencament d’encanteri podria resultar traumàtic, però per sort qui s’asseu al sofà al costat d’en Rafa i ens diu allò de “T’hem d’explicar una cosa...” és John Carlin. Fidel al seu estil escocès que li aporta a l’objectivitat i a l’admiració per la veritat un aroma d’ordi de malta, Carlin amb Rafa o viceversa van construint “Rafa: La meva història”. Un llibre que s’estructura al voltant del relat d’en Rafa Nadal de tres partits mítics en la seva carrera: La final de Wimbledon de 2008, la final de l’open d’Austràlia de 2009 i la final de l’open USA de l’any següent. Es van repassant des de l’arribada a la ciutat, el sopar previ a la final, les converses amb l’staff passejant pels carrers, l’entrada al club de tennis, la sortida a pista i cadascun dels sets, jocs i punts. I al voltant d’aquests moments, Rafa va viatjant en el temps i ens explica el campionat de Balears sub-12 que va guanyar als 8 anys, la seva etapa com a futbolista infantil en una carrera alternativa que va mantenir viva fins més enllà dels 10 anys, els tornejos juvenils internacionals que conqueria arreu, però sobretot ens confessa com responien els membres del seu entorn a aquests esdeveniments. Fites i decisions que podrien haver modificat i destarotat una carrera d’èxit, es redreçaven amb una mateixa resposta d’una mateixa persona: “Demà a les 9 del matí, preparat per entrenar”. Jeu, set et match, Toni Nadal.

És cert que s’han escrit absolutes insensateses sobre la relació d’en Toni Nadal amb el seu nebot, com per exemple que li lligava la mà dreta a l’esquena per a que es convertís en esquerrà o que manipulava la ment d’en Rafa mitjançant la por i el càstig. No és cert. Toni va fer principalment dues coses i no està clar que les fes intencionadament. La primera va ser convertir-se en un model admirable i fascinant. Assegurant amb un humor àcid però amb gest d’absoluta serietat que havia guanyat el Tour de França quan era jove, o convencent en Rafa que si el partit anava malament podia fer ploure, en Rafa nin anava meravellant-se progressivament de les virtuts màgiques del seu tio. La segona va ser contagiar una obsessió. L’obsessió per la feina dura, per l’estudi profund i malaltís dels recursos dels principals rivals, com qualsevol bon entrenador, però també una obsessió encara més intensa per evitar que Rafa pugés al pedestal. Quan Rafa guanyava un torneig i la família decidia rebre’l amb pancartes d’enhorabona i celebrar una gran festa, Toni muntava en còlera i arrencava les pancartes de la paret i tractava de boigs els seus parents. Res a celebrar. Quan l’èxit és el camí i no la meta, la victòria no és més que una passa següent. La passa intermèdia entre l’entrenament d’aquest matí i el de demà. Aquesta convicció obsessiva anava quallant en la manera de pensar d’en Rafa de tal manera que era capaç de sortir fins a les 5 de la matinada pels locals de Manacor, però sabent que havent dormit 3 hores hauria d’estar a la porta de casa vestit de curt per anar a entrenar. Podia fer una escapada d’una setmana a Tailàndia amb els seus amics, però canviarà el bitllet de tornada quan se’n recordi que no està entrenant al cent per cent cada matí a la pista de l’hotel. Pot aixecar vuit trofeus de Roland Garros, però seguirà creient que el seu rival ha fet prou mèrits com per merèixer guanyar tant com ell.

Me consta que na Llucia té a la tauleta de nit “Open” d’André Agassi. Segurament abans de final de mes us explicarà la història d’una família immigrant als Estats Units i un fill petit que va odiar el tennis i al seu pare/entrenador i que responia a les seves pors fent gestos histriònics i ridículs a les pistes més serioses del circuit. No puc imaginar un camí més diferent per arribar al mateix lloc on ha arribat Rafa, a l’Olimp de les raquetes més brillants del món. Però potser és això és el que ens expliquen aquests herois amb les seves proeses. Que no hi ha una única manera de convertir-te en el més gran. Des d’un pati a una casa a Las Vegas envoltada de desert, o des d’una casa en un poble petit però dens com Manacor, envoltat d’afecte i comprensió de pares, tios i padrins. Potser el que intenta explicar-me la meva terapeuta mentre vaig posant en dubte la seva capacitat d’ajudar-me és que les respostes no són úniques, ni òbvies ni s’il·luminen al teu pas. Potser es tracta d’escoltar-se, de tancar el puny i anar a buscar el camí propi... “Vamos!”

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.