Recordo el primer llibre de Kundera que vaig llegir. Jo tenia quinze anys, i sortia amb un estudiant d’Història que en tenia vint. Ens escrivíem cartes que m’enviava dins sobres negres. Em gravava cintes de casset, de Led Zeppelin, Deep Purple, Silvio Rodríguez, l’Unplugged d’Eric Clapton. Em regalà una edició il·lustrada de Peter Pan (perquè jo ja en tenia la síndrome, tot i ser adolescent), El baró rampant d’Italo Calvino (un llibre per a adults que creuen recordar com eren en ser infants), i La insostenible lleugeresa de l’ésser.

Llavors crec que, per primera vegada, amb la innocència pròpia d’una adolescent enamorada amb la síndrome de Peter Pan, vaig sentir-me madura.

Després llegiria tota l’obra de Kundera. Em recordo a la casa que els meus avis tenien al camp absorbint La identitat, mentre sentia pasturar les ovelles. Recordo quan, a La broma, algú intenta suïcidar-se i la caga, perquè en comptes de somnífers es pren laxants. Recordo les is amb què comencen les paraules de molts títols seus: immortalitat, ignorància, identitat, insuportable, la “insignificança” del darrer.

Un dia, als ferrocarrils, de camí a la facultat, quan era estudiant, vaig seure davant d’un al·lot que m’agradava. Ens miràvem sovint, potser ens saludàvem amb un alçament de celles, però mai no vàrem gosar dir-nos res. En arribar a l’Autònoma, ell es va posar dret i li va caure un llibre a terra, el vaig recollir. Era El llibre dels amors ridículs.

Un altre dia, l’any 2002, vaig anar a viure a París. A París hi treballava un amic meu, que era cuiner, i jo no sabia com localitzar-lo. Em pensava que feia feina a La Maison de la Catalogne, però un altre conegut a qui vaig trobar-me allà per casualitat, em digué que ja no. M’indicà l’adreça d’un restaurant on li sonava que hi podria ser. Crec que era Le Récamier. Vaig trobar el meu amic, ens abraçàrem, fumàrem. Em digué que Milan Kundera hi anava quasi cada dia a dinar.

Que fort, vaig pensar, el meu amic li fa el dinar a Milan Kundera.

L’estiu de 2003, l’estiu més calorós de la Història, vaig passar vint dies sola a Praga, en un pis enorme del barri jueu davant del Cafè Kafka. La propietària del pis només em va posar dues condicions: “Quan te’n vagis, assegura’t que no m’has deixat sense cafè ni paper de vàter”.

Tafanejant per aquella casa, vaig trobar una edició en francès de La insostenible lleugeresa de l’ésser. Vaig rellegir la novel·la, onze anys després de la primera vegada. La història transcorre a Praga el 1968. I bé, planteja que, malgrat que tot torna i es repeteix, mai no ho vivim de la mateixa manera.

Jo repetia una lectura, i era la mateixa. Però no.

El meu primer al·lot i jo ens coneguérem per aquesta època. El vaig estimar des que el vaig veure. Va desaparèixer un moment per comprar uns vinils d’Edith Piaf, em pensava que no ens tornaríem a trobar. I quan coincidírem mitja hora més tard en un bar del centre de Palma, vaig sentir una por i una felicitat extremes. Record aquell dia, i aquella setmana santa que començava just després, amb la nitidesa de les coses importants. Com si hagués passat ahir, i no el 1992. Tant de bo sempre poguéssim estimar com als quinze anys.

Això ve perquè Kundera no se n'ha anat mai. I és clar, en retrobar-lo al web de contactes, just quan són les mateixes dates en què va començar tot, fa tant de temps, a final de març, crec que seria un repte interessant per a Lex Luthor.

Kundera té 39 anys, els cabells llargs. És alt, indie i productor artístic. A la foto, surt davant d’una paret brillant i vermella on diu: Royal Opera House. És d’aquells que “viatgen, s’embriaguen amb perfums, odien els llocs comuns, parlen amb desconeguts, i si plou, els agrada mullar-se”.

Buf, em dic amb una mandra poderosíssima, ja saps on t’estàs ficant, no?

Per què has de mullar-te, quan plou? En serio. Si ets un adolescent existencialista o el protagonista d’un musical d’Stanley Donen i Gene Kelly, d’acord. Però si no, per què ho has de fer?

“Sóc dels que detesten la descortesia, dels que no consulten el wiki sovint, dels que s’estimen la música i el teatre, dels que, vistos des de molt lluny, semblen formigues...”.

I els putos punts suspensius.

Va, només perquè el seu nick és Kundera i sóc aquí per complir una missió cultural, accepto xatejar amb ell.

El primer que diu, tot d’un cop i separant cada frase amb un punt i apart, com si escrivís un poema, és: “No sóc res. Mai seré res. No puc voler ser res” (aquí fa dos punts i apart, per canviar d’estrofa) “Al marge d’això, tinc en mi tots els somnis del món” (canvi d’estrofa) “No és increïble?” I una emoticona somrient.

I tant, que és increïble. Si no hagués de convence’l perquè consumeixi cultura, li diria: “Però tu t’has llegit? Com pots banalitzar així la lleugeresa de l’ésser!”. I just després l’insultaria i tancaria l’ordinador i llançaria l’ordinador per la finestra.

Com que no dic res, afegeix: “Per cert: gràcies!”. I una emoticona al revés. És a dir, en comptes de: , fa: (;

¿Ho fa per ser original, en pla “capgirem-ho tot, fora els convencionalismes”, o perquè no sap fer emoticones? No ho sé, però estic perdent la paciència.

Llavors, per acabar de rematar el poc que quedava de la meva nostàlgica ànima primaveral, escriu: “Permet-me obviar els temes superficials i començar amb preguntes fonamentals... Nutella o almívar de llet?”.

Home, no! Això sí que no! No puc deixar que aquest cursi ensucrat embafi el record de tots els Kunderas de la meva vida. Si bé han estat moments dolços, no han estat hiperglucèmics i els vull conservar tal qual.

En fi, que sóc poc professional. Ja sé que no he vingut aquí per parlar de la meva vida, sinó amb un objectiu molt clar. Però, em sap greu, hi ha coses més importants, com mantenir pura la memòria. A la merda Kundera. Aquest Kundera, vull dir. Vaig a llegir La festa de la insignificança.

  • Comparteix