St Pauli

Fa poques dates ens deixava Eduardo Galeano, un escriptor uruguaià apassionat pel futbol. Més enllà del seu llegat literari, que inclou obres impagables com El fútbol a sol y sombra, l’autor sud-americà ens va regalar per la posteritat diverses cites cèlebres. En una d’elles explicitava: “En su vida, un hombre puede cambiar de mujer, de partido político o de religión, pero no puede cambiar de equipo de fútbol”.

La frase és categòrica i fa patxoca. Segurament tots els aficionats hi estan d’acord, però, com a l’inici de cada còmic d’Astèrix i Obèlix, sempre hi ha un llogarret que esdevé l’excepció. En el cas que ens ocupa es tracta d’Hamburg.

Aquesta ciutat- estat situada al nord d’Alemanya va viure una dècada dels vuitanta convulsa. El 1981 fou testimoni d’excepció de les primeres ocupacions d’habitatges buits a l’Hafenstraße i la Berhard Nocht Straße, dos carrers del barri portuari de Sankt Pauli. Inspirat en el moviment gestat pels activistes berlinesos, pioners en l’ocupació al país, Hamburg esdevingué un dels referents del fenomen squat. La prevenció de les autoritats i la promulgació de l’anomenada “Norma de les 24 hores” que impedia ocupar un edifici a la ciutat per un període superior, provocà que en els seus inicis les ocupacions es mantinguessin en la clandestinitat. No fou fins passades les següents eleccions quan els okupes negociaren amb el Senat d’Hamburg evitar els possibles desallotjaments. Finalment, el govern local els garantí el dret a residir en aquells immobles fins el 1986.

Per tot plegat, Hafenstraße s’havia convertit en un dels epicentres del moviment autònom alemany. Allà es projectaren diverses campanyes polítiques d’agitació, com la que donà suport als presos de la RAF (Fracció de l’Exèrcit Roig) en vaga de fam el 1984 o les mobilitzacions de rebuig a l’assassinat del jove antifeixista Günter Sare el setembre de l’any següent. Ben aviat, Hafenstraße es convertí en un símbol okupa a nivell internacional.

La situació, però, es capgirà el 1986 quan les forces de l’ordre començaren a assetjar als seus residents, coincidint amb la fi de l’acord pactat amb les institucions de la ciutat. El 20 de desembre d’aquell any, més de 10.000 persones es manifestaren per mostrar la seva solidaritat amb Hafenstraße.

La pràctica totalitat d’inquilins, majoritàriament joves, participaven en els diversos grups d’activisme existents (antinuclears, antimilitaristes, ecologistes...) Alguns, fins i tot, compaginaren la seva militància amb la pràctica esportiva. Entre aquests darrers destacà un grup de nois, d’edats compreses entre els 18 i els 25 anys, apassionats pel futbol. Des de petits havien donat puntades de peu a la pilota i ara, tot i les veus crítiques d’alguns dels seus companys, no estaven disposats a deixar de jugar a “aquell esport burgès”. Així fou com, de forma espontània, es gestà el FC Hafenstraße, l’equip dels joves okupes d’aquest carrer emblemàtic de Sankt Pauli.  

En aquells anys, la majoria dels seus integrants eren aficionats de l’Hamburg Sport Verein (HSV), no debades el conjunt hanseàtic vivia una època daurada a nivell esportiu. D’ençà el títol de copa i el subcampionat de Lliga obtinguts el 1976, el club d’Hamburg inicià uns anys plens de triomfs internacionals. S’adjudicà la Recopa (1976/ 77) en vèncer per 2 a 0 a l’Anderlecht a Amsterdam i la  Copa d’Europa (1982/ 83) en derrotar a la Juventus per 1 a 0 a Atenes. Amb aquest cúmul de victòries era difícil no sentir-se atret per aquell equip. Però no tot eren flors i violes. Aquesta etapa triomfant de l’HSV coincidí amb l’auge del neonazisme a les graderies del Volksparkstadion. L’aparició de seguidors d’extrema dreta al Block E de la Westkürve intimidà a aquells joves aficionats vinculats a l’activisme de Hafenstraße. Fou aleshores quan molts d’ells decidiren abandonar l’estadi farts de la presència d’ultradretans i la tolerància de la directiva del club vers aquests. Tot i les cartes de denúncia que van trametre als dirigents de l’HSV, aquests no van moure ni un dit per eradicar la simbologia neonazi de l’estadi.

Malgrat el desencís que els provocà la decisió, els joves okupes i autònoms continuaren jugant amb l’equip del seu carrer. Durant un temps no van voler saber res del futbol professional. Continuaven emprenyats amb el que envoltava al seu antic club i la inacció de la seva directiva. L’allunyament fou progressiu però sense aturador. De cop i volta, de forma espontània alguns decidiren apropar-se fins a l’aleshores anomenat Wilhelm Koch Stadion, on jugava l’equip del barri, el FC Sankt Pauli, un conjunt històric que vagava sense pena ni glòria per les categories inferiors del futbol alemany.

De cop i volta, el cuquet pel futbol tornà a rebrotar entre els integrants del FC Hafenstraße. Allò era diferent, era l’equip del barri, proper, modest, humil, sense pretensions i pràcticament sense fans ultradretans. Jugar amb els companys de militància estava molt bé, però no era el mateix que sentir en directe les sensacions que s’experimentaven a la graderia. A poc a poc el grup de fidels va anar augmentant. A meitats dels vuitanta gairebé superava el mig centenar de membres. Això si, tot i ser pocs es feien notar -i de quina manera- gràcies a la bandera pirata que penjaren a la Gegengerade i uns càntics on barrejaven eslògans polítics i proclames futbolístiques. Evidentment, els administradors del club no van veure amb bons ulls la seva presència darrera les banquetes i pel partit següent donaren instruccions per impedir que “aquells nanos” accedissin amb aquella “bandera pirata”. El dia de l’encontre es produí un intercanvi de paraules entre la mitja dotzena d’integrants de la seguretat del club i els joves aficionats.

Finalment l’ensenya pirata acabà entrant a l’estadi després que els seguidors recordessin a aquells que els barraven el pas qui eren: “som els de Hafenstraße, ja sabeu com actuem, si no voleu problemes ja sabeu el que heu de fer”. Atemorits per la fama que precedia aquells agosarats aficionats, bregats en mil i un enfrontaments amb la policia, els agents de seguretat, de major edat i sense ganes de problemes, deixaren passar la bandera. Allò fou l’inici d’una transformació, la d’un club de futbol de barri fins aleshores despolititzat que acabaria esdevenint un referent del futbol rebel a nivell internacional. I tot gràcies a un grapat de joves fans que un bon dia decidiren abandonar al club de la seva vida. Ben segur que Galeano, tot i esguerrar-li la cita, els hi hauria picat l’ullet.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.