Joan Maristany i Galceran caminava satisfet pels carrers d'El Masnou, on tothom el saludava. Era una persona coneguda. Vivia a la casa de la seva germana i moriria el 1914, a l'edat de 84 anys, sense pagar pels seus crims.

A la vila no se'n parlava gaire del que havia fet. No hi havia informació, i ell explicava el que l'interessava. Se sabia que havia comerciat amb esclaus a Amèrica. Una feina que havia fet rics a molts catalans durant anys, especialment en les expedicions africanes. Però a finals del segle XIX l'esclavatge ja estava prohibit a gairebé tot el món i la majoria catalans ja no ho veien bé. A moltes poblacions de la costa es va crear un mur de silenci per amagar els pecats dels seus ciutadans.

A la costa africana no queda gaire record dels noms dels milers de traficants d'esclaus. El temps els ha esborrat. Però els podem trobar en documents europeus, especialment anglesos. Els britànics van ser dels primers a abolir el tràfic d'esclaus i es van fer un fart de detenir negrers catalans. Però hi ha altres llocs on sí que el record segueix viu. El nom d'en Joan Maristany no s'oblida a l'Illa de Pascua, on aquest maresmenc va estar a punt de carregar-se tota la cultura local en una de les darreres grans expedicions per aconseguir esclaus. A les cròniques de l'època, era conegut com a Marutani, segurament una deformació de Maristany. El nom Marutani ha atemorit generacions d'habitants d'aquesta illa.

A finals del segle XIX l'esclavatge també es prohibia a gairebé tota Amèrica. Perú era un dels pocs llocs on encara es podia comerciar, i Maristany tenia la seva seu al Callao, on es va casar i va tenir fills amb una dona indígena. Com que els britànics controlaven els mars africans, quedaven pocs llocs on intentar trobar indígenes per convertir-los en esclaus. A la dècada dels anys 60 del segle XIX, els darrers esclavistes els buscaven a les Illes Polinèsies. Maristany era un d'ells.

El desembre del 1862 va liderar una expedició de vuit vaixells que va sortir a capturar esclaus. El seu vaixell era el Rosa y Carmen. El 23 de desembre, la flota va arribar a l'Illa de Pascua. Aquesta illa havia tingut una cultura molt rica però, per raons desconegudes, quan els europeus van arribar ja havia decaigut i l'illa era més pobre. Malgrat tot, seguia mantenint una casa reial, un sistema de clans i una gran cultura musical. Res importava a Maristany, que va organitzar una gran operació per atreure els habitants amb l'excusa de comerciar. 80 homes armats van capturar en un sol dia 349 persones i en van matar moltes més. Després de tres dies, tenia 1.407 esclaus. Bàsicament, van destrossar l'illa, cremar cases, trencar famílies i deixar un rastre de mort. Els rapanui, els habitants de l'illa, consideren que van estar a punt de desaparèixer, ja que es van endur els joves més forts i van deixar els vells i els malalts. Maristany gairebé acaba amb una cultura mil·lenària en tres dies. El 1877 quedaven 110 persones a l'illa, que en tenia unes 4.000 el 1862, i unes 1.200 el 1866.

Les vuit naus es van separar. Dues van tornar a el Perú per vendre 303 esclaus. Les altres sis van seguir el seu viatge de destrucció cap a la zona de Tahití, on una de les naus va ser capturada per les autoritats franceses, ja que els habitants locals van reconèixer un nen que portaven empresonat, en Manu Rangi, que era l'hereu de la tribu principal. Els vincles culturals entre l'illa de Pasqua i la Polinèsia va permetre salvar els esclaus d'aquella nau, que van tornar a la seva llar.

Les altres naus van seguir capturant esclaus a illes com Niue, Tokelau, Rakahanga i Manihiki, a la zona de les Illes Cook. Maristany llençava per la borda els esclaus malalts o els que creaven problemes. No tenia pietat. Els considerava un objecte. El 10 de juny, després de mig any navegant, va decidir tornar al Perú per fer-se ric. Però la història li tenia guardada una sorpresa: tres setmanes abans el Perú també havia prohibit l'esclavatge i el seu nom es trobava en una llista de persones que calia detenir. Les autoritats peruanes no tenien la millor manera de lluitar contra l'esclavatge. No deixaven desembarcar els esclaus, i en molts casos la tripulació va arribar a llençar per la borda els esclaus per evitar problemes. En altres casos es pactava el trasllat a naus peruanes que els tornaven a l'Illa de Pasqua, però molts estaven tan cansats que morien abans d'arribar-hi.

¿I Maristany? Tenia contactes. Pel que sembla, l'armada espanyola va ajudar-lo a escapar i no va trepitjar el Perú. Va evitar ser jutjat. Al Perú va deixar una dona que mai va reconèixer. Molts catalans que es feien rics a Amèrica i es casaven amb dones locals, quan tornaven a casa, ho amagaven. No fos cas que algú s'escandalitzés pel fet de tenir fills mestissos. Maristany va tornar a El Masnou i va morir ben tranquil.

En un gir de guió final, l'historiador català Francesc Amorós va ser dels qui més va treballar per explicar qui s'amagava darrere el nom Marutani. Amorós també va recuperar el nom d'un altre català: Antoni Pujador. Pujador va treballar tant per defensar la cultura local, que va ser el primer europeu acceptat al consell d'avis locals. Pujador descansa al cementiri de Hanga Roa, a l'Illa de Pasque. Amorós i Pujador han defensat una cultura que gairebé es carrega Maristany.

Fem servir cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant la personalització de l'accés a la nostra pàgina, així com per mostrar-vos publicitat relacionada amb les vostres preferències mitjançant l'anàlisi dels vostres hàbits de navegació. Si continueu navegant, hom considera que n'accepteu el seu ús. Podeu canviar-ne la configuració o obtenir més informació accedint a l'avís legal del peu del web.

Més informació

Acceptar cookies

POLÍTICA D'ÚS DE LES COOKIES.

¿Què són les cookies?

Una cookie és un fitxer que es descarrega al vostre ordinador a l'accedir a  pàgines web determinades. Les cookies permeten a una pàgina web, entre d'altres coses, emmagatzemar i recuperar informació sobre els hàbits de navegació d'un usuari o del seu equip i, segons quina informació continguin i de quina manera s'empri, poden servir per  reconèixer l'usuari i facilitar-li la navegació i l'ús que en faci de la pàgina web.

¿Quins tipus de cookies fa servir aquesta pàgina web?

• Cookies d'anàlisi: Són les que, ja siguin  tractades per nosaltres o bé per un tercer, ens permeten quantificar el nombre d'usuaris que hi accedeixen,  per tal d'efectuar la mesura i l'anàlisi estadística del ús que en fan els usuaris en general dels servies ofertats a la pàgina web. Amb aquest objectiu,  analitzem la vostra navegació per la nostra pàgina, amb finalitat de millorar-ne el servei i el ventall d'ofertes que li oferim.

• Cookies de personalització: Són les que permeten a l'usuari accedir al servei amb algunes característiques de caràcter general predefinides, en funció d'uns criteris establerts al terminal de l'usuari. A tall d'exemple podem esmentar l'idioma, el tipus de navegador a través del qual s'accedeix al servei i la configuració regional del punt d'accés al servei, etc.


• Cookies publicitàries: Son les que, ja sigui tractades per nosaltres o per un tercer, ens permeten gestionar de la forma més eficient possible l'oferta dels espais publicitaris que hi ha a la página web, tot adequant-ne el contingut de l'anunci al contingut del servei  sol·licitat o a l'ús que en faci l'usuari de la nostra pàgina web. Per axiò, analitzem els vostres hàbits de navegació a Internet i podem mostrar-vos publicitat relacionada amb el vostre perfil de navegació.


Podeu permetre, bloquejar o eliminar les cookies instal·lades al vostre equip mitjançant la configuració de les opcions del navegador que empreu al vostre ordinador.